Acompanyo a famílies empresàries en moments en els quals prenen decisions rellevants sobre el seu futur. I amb freqüència em trobo amb una idea de partida que convé qüestionar: que l'empresa familiar és, per definició, més feble. Sembla que les empreses familiars tenen mala fama. Es repeteix amb freqüència que és gairebé inevitable que els nets acabin tancant la companyia. No obstant això, les dades conten una història molt distinta: les empreses familiars, en conjunt, són millors que les no familiars. Els seus crítics obliden que algunes de les companyies més reeixides del món, com Inditex, tenen origen i control familiar. Lluny de ser una feblesa, aquesta condició sol ser un avantatge competitiu.

Segons l'Institut d'Empresa Familiar, representen el 92% del teixit empresarial a Espanya (el 53% de les grans), generen el 71% de l'ocupació privada i aporten el 57% del PIB. Però no es tracta només de pes econòmic. La seva rendibilitat és, de forma sostinguda, superior a la de les empreses no familiars. Presenten millors ràtios de solvència i liquiditat, i el seu creixement anualitzat entre 2014 i 2023 ha estat del 7%, enfront del 3% de les no familiars.

També destaquen per una menor rotació voluntària d'empleats i una major dispersió territorial, la qual cosa reforça el seu paper com a vertebradores del teixit econòmic. La seva vida mitjana -37 anys enfront de 31 en les de més de 50 milions de facturació (Tapiïs 2015)- i la seva major resiliència en crisi -75% enfront de 67% en la Gran Recessió (Marquès 2017) - reforcen aquesta evidència.

A més, contra un altre tòpic habitual, innoven més: inverteixen proporcionalment més en R+D i generen més patents per euro invertit. I, segons el Edelman Trust Barometer, són percebudes com més de confiança.

La qüestió clau és: per què les empreses familiars són millors que les no familiars? La meva experiència em diu que aquesta superioritat no és automàtica. Depèn de decisions molt concretes que no totes les famílies empresàries estan disposades a prendre.

La primera explicació és el seu horitzó de llarg termini. A diferència de moltes empreses no familiars, no estan sotmeses a la pressió del resultat trimestral. Pensen a nivell generacional. He vist propietaris pensant en els nets. Això els permet invertir amb paciència, mantenir el rumb en entorns incerts i prioritzar la sostenibilitat del projecte empresarial.

La segona és l'alineació entre propietat i gestió. Quan qui pren decisions té una part rellevant del seu patrimoni i el seu llegat en joc, el nivell de compromís canvia. Es redueix l'oportunisme i es reforça la disciplina en l'assignació de recursos.

La tercera és cultural. Les empreses familiars solen tenir una identitat més clara i estable, la qual cosa genera major sentit de pertinença entre els seus equips i explica, en part, la seva menor rotació.

I, finalment, el seu arrelament territorial. No sols operen en diferents llocs, sinó que tendeixen a comprometre's amb ells, mantenint relacions més estables amb empleats, proveïdors i comunitats.

Ara bé, no totes les empreses familiars són millors. He vist casos en els quals aquestes fortaleses potencials es converteixen en febleses reals: confusió entre família, propietat, govern i direcció; decisions basades en vincles emocionals i no en mèrit; falta de professionalització; o relleus mal planificats.

Les empreses familiars que perduren són aquelles que es professionalitzen. Saben evolucionar: separen rols, incorporen òrgans de govern eficaços en l'empresa i en la família, i preparen el relleu amb anys d'antelació. En el fons, combinen dos elements: capital pacient i responsabilitat intergeneracional. No sols busquen beneficis, sinó traspassar a la següent generació una empresa millor que la rebuda, la qual cosa es coneix com a sentiment de llegat: "l'empresa no s'ha heretat dels predecessors, sinó que es té en préstec dels continuadors".

Potser la pregunta no és per què algunes empreses familiars desapareixen, sinó per què tantes aconsegueixen sobreviure i prosperar durant dècades en entorns cada vegada més complexos. L'evidència suggereix que, quan són ben gestionades, no sols resisteixen millor: també creen més valor econòmic i social. Però això no succeeix per inèrcia. Passa quan la família és capaç de preguntar-se si estem gestionant una empresa familiar... o estem confiant que el fet de ser familiar la farà funcionar millor per si sol?