"Ser enemic dels Estats Units és perillós, però ser-ne amic és fatal". Són paraules premonitòries de Henry Kissinger, secretari d'Estat i conseller de Seguretat Nacional amb els presidents republicans Richard Nixon i Gerald Ford entre 1969 i 1977. Doncs ara amb Donald Trump i la seva particular política, barreja d'ultranacionalisme i colonialisme, es confirma el mal negoci d'Europa després de dècades d'entreguisme a la causa nord-americana des dels finals de la Segona Guerra Mundial el 1945. De les paraules de Trump i del seu segon, Vance, es desprèn que hem deixat de ser amics i, per tant, passem a la categoria d'enemics. Enemics, si més no, de la seva manera de veure el món.
Tot i que els més optimistes consideren que tot plegat és una fanfarronada per una sobredosi de testosterona, jo m'alineo amb els qui creuen que els europeus ens hem de posar les piles d'una vegada per dotar-nos d'una política social i també política econòmica contundent i autosuficients. Acció, reacció. És més necessari que mai alinear els fulls de ruta dels 27 països membres de la Unió Europea (UE). I la fortalesa individual i col·lectiva depèn inexorablement del binomi política i economia. La defensa dels valors democràtics acresolats des del 1950 per impulsors com el polític francès Robert Schuman i que van fer el primer pas ferm el 1951 amb el Tractat de París. Setanta-quatre anys després la UE es troba en un punt clau que determinarà el nostre futur, incloses les relacions amb les grans potències com els Estats Units, Xina i Rússia.
És més necessari que mai alinear els fulls de ruta dels 27 països membres de la UE, i la fortalesa individual i col·lectiva depèn del binomi política i economia
S'obre un temps de decisions valentes, potser també impopulars, com augmentar la inversió en defensa militar, apostar per l'autosuficiència energètica amb el mix de renovables i nuclears i diversificar el teixit econòmic per cobrir fronts desatesos per la tramposa comoditat de la globalització, particularment en innovació i tecnologia. La pandèmia ens va donar una bufetada a la cara quan vam comprovar que no disposàvem del material sanitari bàsic per abordar el compromís humanitari.
No tinc clar que n'aprenguéssim prou d'aquella lliçó en el sentit de garantir sectors industrials estratègics. Fa unes setmanes vam veure com Repsol desbloquejava una inversió de 800 milions d'euros per la producció a Tarragona de metanol renovable, un combustible que contribuirà a la descarbonització. La fumata blanca es produïa després de la retirada de l'anomenat "impuestazo" que gravava a les energètiques i que el Govern de Sánchez va tirar enrere després de les pressions parlamentàries de Junts i el PNB. Política i economia. Un equilibri complicat que exigeix de transparència i respecte a la legalitat de tots els agents que hi intervenen si no volem fer-nos trampes al solitari i perdre la confiança de la societat. I mentre Repsol manté els seus plans a Tarragona, la coreana Lotte va superant tràmits per construir una fàbrica de components de bateries a Mont-roig del Camp, projecte contra el qual alguns veïns, entitats ecologistes i pageses han presentat un contenciós administratiu. Més clara sembla l'aposta agroalimentària d'Ametller Origen al mateix municipi. La majoria dels mont-rogencs i mont-rogenques estan de sort. Política i economia.
És un equilibri complicat que exigeix de transparència i respecte a la legalitat de tots els agents que hi intervenen si no volem fer-nos trampes al solitari i perdre la confiança de la societat
I Hard Rock no arrenca. Alguns alcaldes donen per perdut el projecte turístic, mentre que altres no llencen la tovallola. El Parlament ha eliminat els avantatges fiscals amb el vot del PSC, Comuns i ERC que constaven en les negociacions de l'empresa amb la Generalitat i no sabem si això els farà retirar. Política i economia. No tot s'hi val, però necessitem definir i garantir un model de desenvolupament econòmic i social per les nostres comarques.
Aquesta és una petita mostra d'indefinició a la qual em referia abans quan demanava que la UE planti cara als desafiaments que la poca-solta de Trump ha agreujat. Bona política i bona economia. Aquest home ha deixat clar que no li interessa Europa, excepte per mantenir bases militars distribuïdes estratègicament en benefici de la visió imperialista que el canvi d'inquilí de la Casa Blanca no ha modificat. S'han perdut les formes, però el fons és el mateix. I les amenaces per a la forma de vida europea no venen només de fora. També tenim l'enemic a casa. El desgavell de les comunicacions ferroviàries al Camp de Tarragona i a part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona és lamentable. Dèficit històric de planificació i d'inversions que deixa en un paper molt galdós a tots els partits que en diferents moments de la història han governat la Generalitat i el ministeri de torn. Els països europeus més desenvolupats pateixen de molts mals, però potser no tant d'aquest de la mobilitat col·lectiva pública. I volem que el talent no marxi i captar-ne de fora. Espavilem. Política i economia.
Potser haurem d'acabar agraint a Trump que amb la seva ignorància integral i les seves fatxenderies ha posat a Europa davant del mirall i ara no podem amagar les vergonyes. De fet, els últims moviments de les autoritats europees confirmen que alguna cosa està canviant als despatxos de Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg. Acció, reacció. I la necessària defensa d'Ucraïna és només la punta de l'iceberg de la feina pendent. La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha dit clarament als governs dels 27 països membres que moguin peça per l'increment dels pressupostos militars. I no només per compensar la maniobra de distracció de Trump de posar-se de perfil i amagar amb deixar-nos sols. Vull entendre que està fent una crida genèrica per avançar cap a l'autosuficiència europea en tots els sentits. Només nosaltres podrem defensar els valors i els drets socials travats pel sistema d'estats protectors de la societat, especialment els més desafavorits. Política i economia.
El vídeo difós per Trump sobre l'imaginari complex turístic de Gaza és la prova definitiva que ens sortirà més a compte ser bons enemics dels Estats Units que no pas mals amics. Deixem que els americans resolguin els seus problemes interns. Les eleccions presidencials del 5 de novembre de l'any passat van donar 77 milions de vots al republicà Trump i 75 a la demòcrata Kamala Harris. Un país dividit i ara oficialment enfrontat a Europa per obra i gràcia del nou president i del cor d'autòcrates que l'acompanyen. No ens equivoquem volent fer-li la gara-gara més enllà del respecte institucional, tot i que ell no el té, i lluitem per mantenir el rumb d'Europa, apartant el vaixell de la costa plena de penya-segats i esculls populistes, demagògics i insolidaris. Perquè l'examen del moment ens indica que no progressem adequadament i la política i l'economia catalana i espanyols també necessiten millorar.
I mentre ens afanyem a definir la futura Àrea Metropolitana del Camp i la seva relació amb les Terres de l'Ebre, també faríem bé de revisar que queda del Campus d'Excel·lència Internacional Catalunya Sud (CEICS) que el 2009 liderada la Universitat Rovira i Virgili (URV) amb la complicitat d'agents públics i privats del territori i que es definia com "la consolidació de l'agregació estratègica de les entitats i estructures de docència, recerca i transferència de coneixement i el sector productiu del sud de Catalunya amb l'objectiu d'esdevenir un referent internacional en els àmbits de la química i l'energia, la nutrició i la salut, el turisme, l'enologia i el patrimoni i la cultura". Han passat setze anys i només queda la càtedra Regió del Coneixement com a hereva d'aquella fita per explotar les capacitats locals i gràcies al suport de la URV i la Diputació de Tarragona. Política, economia i coneixement. Acció, reacció. Espero.