En un enfocament simplista cada problema de l'empresa familiar té una solució, el desordre un protocol, la successió la planificació, la presa de decisions les estructures de govern, la manca de cohesió la comunicació, la gestió de l'empresa la professionalització, la falta de vitalitat la innovació. La qüestió és que els problemes solen venir junts, i per tant les solucions no són simples.

A la família hi ha una voluntat de continuïtat de la relació que fa encara més difícil l'aplicació de solucions. Per un altre costat, la solució adequada per una família en concret pot no ser la millor per un altre, calen solucions a mida en funció de circumstàncies de moment i lloc. Per exemple l'adequat per l'Hotel Hoshi Ryokan, fundat al 718 dc. al Japó, pot no ser vàlida pel Grup Barceló, fundat l'any 1931 a Mallorca. El que no impedeix que una pugui treure aprenentatges de l'altre.

El paper que tenim els assessors externs de les famílies empresàries és ajudar-les a trobar la seva solució, ajudar-les a determinar on volen arribar i a fer el camí. Perquè les solucions prefixades no sempre són les millors; així per exemple el típic protocol familiar tret del calaix per un despatx pot ser jurídicament impecable i tenir un llenguatge molt professional; però si no ha sigut construït amb i per la família és difícil que aquesta el tingui interioritzat i amb voluntat real de respectar-lo.

Abans de decidir quina solució als problemes cal que la família realitzi un procés de reflexió d'on està i on vol anar, amb un diàleg sincer de comunicació empàtica, per definir correctament quins són els reptes a superar. Estem molt acostumats a comunicar exposant els nostres punts de vista i inquietuds per convèncer els altres, o a fer-ho debatin a veure qui té raó.  Això pot ser vàlid quan les qüestions són objectives i les relacions no han de mantenir-se a llarg termini. A la família empresària la càrrega emocional pot ser elevada, i les relacions familiars són a llarg termini (no et pots esborrar de la família).

El monòleg i el debat no són veritable comunicació. La veritable comunicació és diàleg empàtic, és a dir comprenen a l'altre; sent capaços de posar-nos al seu lloc. Per a entendre a l'altre hem de destinar temps i ser humils. A l'empresa la pressió de les urgències pot treure temps a l'important; l'empresari, sobre tot fundador, és home (o dona) d'acció i pot trobar una perduda de temps parar-se a comprendre als seus continuadors, o als socis que no estan al negoci. Cal humilitat per ser capaç d'acceptar que l'altre pot-ser té part de raó.

Els temes de família empresària (incorporació, relleu, ....) requereixen destinar-los temps. Això no significa post-posar deixant passar el temps, sinó destinar-li temps per escoltar i entendre als altres. La maièutica (maiè = llevadora) és la tècnica aplicada per Sòcrates (Atenes, segle V aC) per mitjançant preguntes fer que els seus alumnes descobreixin coneixements. Albert Gimeno (ESADE) diu que per poder dialogar cal reconèixer que totes les persones tenen valor i aportacions a fer, cal honestedat en voler entendre a l'altra persona, cal confiança i coratge per se capaç de demostrar les debilitats i vulnerabilitats, i cal ajornar els judicis de valor.

Paradoxalment, a la família pot-ser resulta que és on menys ens coneixem els uns als altres. Pot-ser es va posant etiquetes a les persones, i aquestes responen a les mateixes sense deixar veure la seva evolució i com són, senten i pensen realment. En una família empresària ha de haver-hi més diàleg que en una no empresària, perquè els temes a tractar són més i més difícil, i amb conseqüències més importants. La família empresària ha de crear un clima i un hàbit de comunicació. Aquest no sempre sorgeix per generació espontània, i a vegades necessita unes cosses inicials d'ajuda externa per començar a caminar.

Si la família empresària no té temps de qualitat per reflexionar i consensuar permet que siguin les circumstàncies les que decideixin el seu futur. Conec empresaris que des de fa temps diuen que no tenen temps; o que s'ha d'evitar la paràlisi per anàlisis. La veritat a vegades és que és té por de les conseqüències d'afrontar els temes; pot-ser s'intueix que la resposta no agradarà. És molt còmoda no sortir de la zona còmoda.

Els empresaris d'èxit poden de forma inconscient caure en els monòlegs, oblidant que al final el que quedarà al capdavant de l'empresa és un altre. Han de ser conscients que a partir de determinat moment han de passar a desenvolupar un paper, aparentment secundari.