Com a conseller de famílies empresàries, llegeixo amb freqüència diagnòstics sobre el "relleu generacional", però pocs tan crus i necessaris com a "hereus de l'oci", de Paula Rengifo Martínez. Descriu una espècie en expansió: fills de fundadors que han confós l'arbre genealògic amb un contracte de gerència, i que operen des de la distància emocional d'un co-working de luxe mentre el negoci familiar, aquest que sua en el dia a dia, finança el seu estil de vida.

El problema és una patologia de l'èxit. Els fundadors, moguts per l'escassetat i la falta d'un pla B, van construir imperis amb la intuïció com a brúixola. No obstant això, en l'afany de protegir el seu prole de les penúries, molts han creat un entorn de "hiper-protecció empresarial".

Les queixes són recurrents i legítimes: hereus que signen amb cognoms il·lustres, però no saben llegir un balanç, que prioritzen el work-life balanç abans d'haver equilibrat si més no un compte de resultats, i que veuen l'empresa no com un llegat a potenciar, sinó com un fons vacacional. Aquesta "distància del sofà" no és falta d'intel·ligència, sinó un excés d'indulgència que ha retallat el múscul més important de l'empresari: la capacitat de gestionar la frustració i la incertesa.

Davant aquest panorama, molts entren en pànic, vaticinant el col·lapse del sistema. Però aquí és on, com a conseller de famílies empresàries, em permeto discrepar del to apocalíptic per a adoptar un evolucionista.

Les empreses familiars, igual que els organismes biològics i els imperis, estan individualment de pas. Si bé és cert que aquestes organitzacions sostenen el 60% de l'ocupació mundial i són el "sistema immunològic" de la nostra economia, no gaudeixen d'un dret diví a la permanència. La història econòmica és implacable.

Hem d'entendre que l'esperit emprenedor, aquesta espurna que Joseph Schumpeter va denominar "destrucció creativa", ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Si una empresa familiar s'apaga per la desídia d'una segona o tercera generació que va decidir que l'esforç era opcional, el mercat no deixarà un buit per molt de temps. La fam d'un nou emprenedor, aquest que avui està en un garatge o en una oficina humil amb la mateixa "tossuderia" que va tenir l'avi de l'hereu actual, ocuparà aquest espai.

La realitat del mercat és un cicle de substitució constant. Les famílies han d'entendre que el cognom en la façana no és un escut contra l'obsolescència. Si l'empresa es converteix en una estructura rígida, pesada i dedicada a mantenir privilegis en lloc de crear valor, està condemnada.

El que estem presenciant no és necessàriament una crisi del model d'empresa familiar, sinó un procés natural d'ajust enfront de la ineficiència. "Successors Còmodes SA" serà inevitablement substituïda per "Emprenedors Incòmodes SL". Aquells que tenen "gana", que estan disposats a estar incòmodes i que veuen en el mercat una oportunitat de conquesta i no un dret d'herència, són els que escriuran el següent capítol de l'economia. El problema no és la comoditat, sinó l'absència de regles, exigència i propòsit compartit.

El veritable i valuós llegat d'un empresari no és un compte bancari ni un càrrec en el consell; és una mentalitat emprenedora. Com a conseller de famílies empresàries sé que la meva labor no és només ajudar a consensuar constitucions (protocols) familiars o estructures de govern, sinó ajudar la família a mantenir l'esperit emprenedor i de creació de riquesa.

L'educació dels continuadors no ha de ser un camí de pètals de rosa. Formar a la següent generació és, paradoxalment, exposar-la. Manar-los a treballar fora, permetre que fallin sota caps que no portin el seu cognom i deixar que sentin el rigor de l'escassetat és el major acte d'amor empresarial que un predecessor ha d'exercir.

No hem de sofrir per l'economia global; ella es cuidarà sola a través de la competència. Les famílies o països que s'adormin seran substituïts. Hem de preocupar-nos, això sí, per les famílies que estimen les seves empreses, però no formen adequadament en valors als continuadors. La meritocràcia no ha de ser només un valor, sinó l'esperit del sistema. El futur no pertany als qui han rebut tot, sinó als qui, havent rebut eines, decideixen aixecar-se cada matí amb la certesa que l'èxit no s'hereta: es treballa, es defensa i, sobretot, es mereix.