La cimera climàtica celebrada ara fa uns dies a Egipte ha confirmat lamentablement que no són bons temps per a la lírica. Després d'una setmana de trobades i reunions entre les principals potències de la comunitat internacional els acords assolits són precaris: mantenir el topall d'1,5 graus centígrads com a nivell màxim d'escalfament i la creació d'un fons econòmic per reparar els estralls del canvi climàtic que pateixen, sobretot, els països subdesenvolupats. El mateix secretari general de l'ONU, António Guterres, ho va expressar d'una manera molt gràfica: "Ens acostem a l'infern climàtic amb el peu encara a l'accelerador".

En els darrers dies hem tingut alguns símptomes més d'aquesta involució que ha tornat a posar l'economia per davant de la sostenibilitat. D'una banda, França ha reactivat les seves centrals de carbó davant dels problemes a les centrals nuclears i la manca d'una alternativa en energies renovables perquè no han fet els deures. De l'altra, Alemanya ha signat un acord per a la compra de gas a Qatar sense que aquí hi hagi intervingut cap recel per la qüestió dels drets humans, factor que si ha estat present en la participació de la seva selecció al Mundial de futbol.

Es evident que els interessos particulars sempre prevalen sobre els col·lectius, especialment quan ens trobem en un escenari és turbulent com l'actual. Els països fan grans declaracions però a l'hora de la veritat cedeixen als seus grups de pressió. Per això, la història de les cimeres climàtiques està plena d'acords minsos, poc concrets i, el que és més greu, incomplerts. Cimeres com la de Tokyo o la de París així ho han evidenciat, i sembla evident que la de Sharm El Sheikh tindrà un recorregut similar.

Particularment alarmant és la creació d'aquest fons per reparar els impactes del canvi climàtic, celebrat com un avenç per alguns països del tercer món. A banda de ser poc concret -veurem qui, quant i quan paga quan hi hagi el proper desastre- l'error de concepte resideix en el fet de pensar que algú pot continuar pagant tranquil·lament la factura de les males pràctiques mediambientals. Perquè, com hem dit en alguna altra ocasió, els diners no són la solució: el cost dels efectes de l'escalfament global serà molt més elevat que el d'assumir el de la sostenibilitat.

En definitiva, si no retirem el peu de l'accelerador de manera immediata anem directes a l'infern anunciat pel secretari general de l'ONU, que no és precisament una ONG de discurs apocalíptic. Necessitem un cop de timó d'abast planetari, que comenci des de les altes esferes de la comunitat internacional i que acabi en la responsabilitat individual d'institucions, empreses i ciutadans. Abans que sigui massa tard.