Les destinacions turístiques no són una excepció. El seu futur estarà condicionat per la manera com afrontin les tensions que avui ja es comencen a fer visibles. I per tant, per la seva capacitat de decidir avui, abans que les decisions vinguin imposades.

La captura del valor i l'assumpció dels costos

Precisament, una de les tensions més rellevants té a veure amb la seva capacitat de governar el propi desenvolupament. El turisme depèn cada vegada més d'un conjunt d'actors externs que controlen elements clau de la cadena de valor: la connectivitat (companyies aèries), la comercialització (Booking, per exemple), les grans infraestructures tractores (la Sagrada Família, per citar-ne una) o el capital necessari per renovar i ampliar els actius turístics. Són actors imprescindibles ja que aporten activitat, inversió i accés als mercats.

Ara bé, cal ser molt conscient que aquests actors operen d'acord amb objectius propis, perfectament legítims, que no tenen per què coincidir amb els de la destinació. Una companyia aèria busca la rendibilitat de les seves rutes, un operador turístic prioritza els seus mercats, i un inversor la rendibilitat del capital. La destinació, en canvi, ha de gestionar simultàniament objectius econòmics, socials, territorials i ambientals, amb una mirada necessàriament més llarga i més complexa.

La tensió apareix quan decisions que condicionen el futur del territori es prenen lluny del territori mateix o des d'una perspectiva que no posa el territori al centre. No es tracta de prescindir d'aquests actors ni de limitar-ne el paper, sinó de preservar capacitat de governança i de decisió estratègica. Perquè, quan aquesta capacitat es debilita, també es debilita la possibilitat d'alinear el desenvolupament turístic amb els interessos de llarg termini de la destinació.

És aquí on emergeix part dels debats actuals sobre convivència, habitatge, saturació o retorn social de l'activitat turística, com es percep a rel de la conversió d'habitatge en pisos turístics i la corresponent gentrificació. És possible que de partida no expressin un rebuig al turisme, sinó la percepció que els costos i els beneficis del model es distribueixen de manera desigual i que les decisions es prenen lluny de qui n'assumeix les conseqüències i sense tenir-los en compte.

El límit dels recursos

Una segona tensió té a veure amb la relació entre les aspiracions de creixement i els límits sobre els quals opera qualsevol destinació turística. Durant dècades, el debat s'ha centrat principalment en com atraure més visitants, generar més activitat i ampliar la capacitat d'acollida. Tanmateix, cada vegada resulta més evident que el futur no dependrà només de la demanda, sinó també de la disponibilitat dels recursos que fan possible l'activitat turística.

A casa nostra, l'aigua és l'element clau d'aquest canvi de paradigma. Les destinacions, i també cadascun dels actors que hi operen (des d'hotels a empreses de lloguer de vehicles), no poden entendre l'aigua com una simple despesa del compte d'explotació. L'aigua s'està convertint en un condicionant estratègic, un factor limitant, i així ho ha d'entendre cadascun dels petits negocis, "tenim tanta aigua per gestionar l'activitat turística, no en tenim més".

Altres recursos com el sòl disponible, la línia de costa no urbanitzada plantegen dilemes similars. Cada decisió urbanística amplia oportunitats en el present, però també condiciona les opcions futures.

Així doncs, la qüestió de fons no és si les destinacions han de créixer o no. La pregunta és com gestionar aquest creixement quan els recursos passen a actuar com a límits que cal incorporar explícitament en les decisions.

Mecanismes de decisió

Les tensions que hem vist: no es resolen, es gestionen. Per això, tan importants com les decisions, són els mecanismes per prendre aquestes decisions.

Quan parlem del model turístic que es vol construir i per tant que cal planificar, hem de fer-nos unes preguntes prèvies: qui participa en aquesta decisió? i amb quins criteris es prenen les decisions?

Tanmateix, i aquí hi ha el repte, mentre la destinació espera per prendre grans decisions transformadores, les petites decisions operatives que prenen els actors, sobretot els diferents agents privats, amb els seus objectius legítims i els seus criteris de rendibilitat, amb el temps acabaran definint la destinació.

Així doncs per a la destinació, avui, el principal risc és no decidir i deixar que siguin les inèrcies, els interessos particulars o les urgències del moment els que acabin definint el futur.

En resum...

No totes les destinacions afrontaran les mateixes tensions, ni amb la mateixa intensitat. Algunes estaran més condicionades pels recursos disponibles; altres, per la dependència de determinats actors, pel model urbanístic heretat, per la seva capacitat de generar consensos al voltant del seu desenvolupament futur o, simplement, per la seva capacitat d'atraure nous visitants.

Precisament per això, una de les principals funcions de qualsevol destinació és entendre quines són les tendències que l'afectaran, quines tensions es generen, quins escenaris poden derivar-se'n i, en conseqüència, quines decisions cal prendre avui, i quines estratègies cal implementar a partir de demà.

Les tensions formen part de qualsevol sistema complex. No es poden resoldre definitivament, però sí gestionar de manera conscient i anticipada. I és en aquesta capacitat d'anticipació on sovint es juga una part important de la competitivitat futura dels territoris.