Com és el cas que es tracta d'un delicte de relativament recent incorporació a l'ordenament jurídic penal, notablement influenciat per la legislació de la Unió Europea, amb una prolixa normativa administrativa que conviu amb el delicte, la seva aplicació ha motivat nombroses discordances. Aquesta possible confusió que sovint arriba al ciutadà sobre la matèria, és el que intentaré mitjançant aquest article clarificar. Per tant, l'interrogant que tractaré de respondre és: quan estem davant d'un delicte contra el medi ambient?

Es tracta d'un delicte que exigeix l'existència d'un dany o d'un risc per al medi ambient i, específicament, per a les persones. Per exemple, el fet d'extreure aigua d'una llacuna per a obtenir salmorra, encara que hi hagi una prohibició legal, no és un delicte.

El delicte exigeix que hi hagi un risc, encara que no es materialitzi d'immediat i que pot afectar, al llarg del temps, en la contaminació d'aqüífers. Això és un exemple i del qual deduïm que quan es denuncia aquest tipus de delicte i no hi ha una prova directa del dany causat (per exemple, no hi ha una mort massiva de peixos a la llacuna) cal l'auxili d'un informe pericial que ens acrediti que per les condicions d'aquell medi ambient (pluviometria, corrents subterrànies, fauna i flora especialment vulnerables,...), el risc s'ha produït. Serà aleshores el Jutge o la Jutgessa qui haurà d'avaluar si la conducta denunciada és un delicte, perquè el perill veritablement ha existit o, en canvi, estem davant d'una conducta que només és mereixedora d'una sanció administrativa, per molt alta i quantiosa que aquesta pugui ser.

Un altre camp d'aquest delicte és el relatiu a les conductes d'explotació irracional de recursos naturals, tals com són l'aigua subterrània, les extraccions i les excavacions. Per exemple, qui explota una pedrera sense llicència no comet un delicte contra el medi ambient, llevat que s'acrediti que les extraccions superaven els límits legals. Però, per altra banda, qui fa obres a la riba d'un rierol i com a conseqüència de les mateixes es produeix, en un àrea de 400 m2, adjacent al rierol, una desaparició de la vegetació i d'altres elements naturals del mateix, sí que comet un delicte contra el medi ambient. Aquests dos exemples ens assenyalen que el delicte contra el medi ambient necessita que hi hagi al mateix temps una vulneració de la norma administrativa, i no a l'inrevés, pot haver infracció de la norma administrativa, però no delicte.

També comet delicte qui diposita una gran quantitat de purins a una bassa no impermeabilitzada, amb risc de contaminació a les aigües subterrànies, encara que la contaminació no s'arribi a produir. D'igual manera, també comet delicte l'autor de vessaments incontrolats i sense llicència administrativa de vessament d'aigües residuals o industrials a un col·lector d'aigües domèstiques o sanitàries, sense cap tipus de sistema de depuració i que acaben a la llera d'un riu.

Endemés, aquest delicte també es pot produir per l'anomenada "comissió per omissió". És el cas d'un Alcalde que pot ser condemnat per considerar que ha incomplert el seu deure de vigilància i control dins del seu terme municipal; per exemple, era coneixedor o podia ser-ne sabedor de l'existència de vessaments incontrolats i, en canvi, no ha dut a terme cap tipus de mesura efectiva per a evitar-los. Això implica que és un delicte que també pot ser castigat per imprudència greu (seria el cas d'aquest Alcalde, que "podia" ser-ne sabedor). Aquesta possibilitat ha estat molt criticada per part de molts juristes, que consideren que per a cometre el delicte cal que hi hagi dol, és a dir, una intenció de cometre el delicte i una consciència clara que s'està cometent el delicte.

Dins d'aquesta imprudència greu que es penalitza, podem ressaltar la conducta d'un empresari que ordena a un tercer que es desfaci d'uns bidons que contenen una substància tòxica, toxicitat aquesta que consta indicada als propis bidons i que finalment són abandonats amb risc públic.

També mereixen una menció els delictes que atempten contra els espais naturals protegits. Aquí trobem actuacions com són el fet de talar arbres dins d'un parc natural i procedir posteriorment a la venda de la fusta, com el fet de cultivar arròs en un parc natural incompatible amb el referit cultiu.

Finalment, hem de referir-nos a l'anomenada contaminació acústica, en base a què les persones tenen dret a viure en indrets protegits de tot soroll que no pugui ser considerat socialment adequat. Aquesta frase reiterada per la jurisprudència, ens porta a considerar que el concepte de "socialment adequat" ens el marca la normativa legal i administrativa en cada espai concret. La curiositat rau en el fet que la consagració del soroll, com a factor contaminant que pot arribar a ser delictiu, s'ha confirmat també a través de condemnes per prevaricació, fins i tot continuada, d'Alcaldes que no han intervingut per a posar remei a la situació contaminant, quan n'eren plenament conscients de la mateixa.

Amb aquest ventall d'exemples he tractat d'exposar els casos més usuals de delictes contra el medi ambient i la seva distinció respecte de conductes que ens ho poden semblar, però que no ho són. Amb tot, hi ha moltes llacunes legals i, a més a més, molts d'interessos i drets en conflicte: la convivència entre indústries contaminants i desenvolupament urbanístic i econòmic. Així doncs, es tractaria de trobar un equilibri, al qual pot ajudar una vigilància i un control, no només per part de l'Administració, sinó també dels ciutadans, bé individualment bé a través d'associacions, en el sentit de denunciar els possibles delictes (reiterem que si es prova el risc per a la salut de les persones i del medi ambient, hi ha delicte i condemna).