Fa uns dies rellegia el pròleg del clàssic 'Un món feliç' (Aldous Huxley), un exercici, el de revisar les distopies, molt saludable perquè permet posar les coses en perspectiva, com sap algun líder polític emergent que cita '1984', tot i que confongui el títol de l'obra de George Orwell amb l'any en què es va escriure. Tornant a Huxley, el pròleg -escrit per ell mateix poc després que acabés la segona Guerra Mundial i 15 anys després de la primera publicació de la seva obra- parla de les condicions que ha de crear el totalitarisme per garantir la felicitat dels ciutadans. Un objectiu que té un rerefons pervers: el poder vol súbdits feliços perquè es dediquin a consumir sense donar massa tombs a l'esclavitud implícita del seu estil de vida.
No m'atreveixo a dir fins a quin punt les prediccions de Huxley són vigents en el nostre sistema (alguna cosa hi ha, segur que hi estan d'acord), però és molt evident que els estàndards de poder adquisitiu que esmentava Huxley per tenir domesticada a la classe mitjana no passen pel seu millor moment. Els darrers indicadors no conviden, precisament, a l'optimisme. Els ritmes de creixement i de creació d'ocupació de l'economia espanyola s'han desaccelerat de manera molt clara, en un context en el que el fantasma de la recessió agafa una forma cada cop més corpòria.
La inflació i la pujada de les hipoteques són un torpede a la línia de flotació de la renda disponible de molts ciutadans i, per extensió, del consum i de l'economia
Tot plegat, impacta negativament en la felicitat de la societat i en la seva capacitat i predisposició per al consum. L'estocada ha estat l'anunciat increment de l'Euribor i la seva conseqüència directa, el de les hipoteques. L'índex ha passat del 0,47% del mes de gener al 2,62% a l'octubre, el que suposa que els crèdits hipotecaris de la franja mitja s'encareixin 200 euros al mes. Un autèntic torpede a la línia de flotació de la renda disponible de molts ciutadans, de la seva capacitat de consumir i, en definitiva, de la nostra economia.
Sabíem que venien corbes i que l'hivern (l'econòmic, perquè el climàtic ja veurem si arriba) seria llarg. Però calen mesures més contundents perquè aquesta crisi, que ens van dir que era d'oferta, no ho acabi sent també de demanda. Perquè ja vam veure en la de 2008 les conseqüències devastadores que té que la roda del consum deixi de girar. El mix de mesures econòmiques ha de contemplar tant la dolorosa pujada de tipus d'interès per frenar la inflació i els murs de contenció als preus de l'electricitat, com altres que compensin la pèrdua de poder adquisitiu que asfixia el consum privat. En definitiva, lectures apocalíptiques a banda, el repte és salvar la felicitat dels ciutadans per garantir l'estabilitat del sistema.