Els europeistes convençuts han defensat, històricament, que la solució als problemes d'Europa era fer més Europa. Avançar en la integració europea per fer-la més sobirana i, sobretot, més forta en un tauler planetari en el que la mida importa, i cada cop més, ha estat una necessitat congelada per les reserves dels nacionalismes i la creixent importància dels euroescèptics al mapa polític dels països membres. Ara, però, enmig d'un escenari internacional convuls, amb Donald Trump posant de genolls als líders europeus per la por als seus aranzels i deixant-los fora de les fotos més rellevants de la geopolítica, amb el centre de l'economia desplaçant-se cada cop més cap a Àsia, Europa necessita ser més Europa si vol continuar sent alguna cosa.
Europa s'està adormint a la graderia de la història mentre la Xina i els Estats Units juguen la final del segle XXI. I si no ens espavilem, el vell continent acabarà sent exactament això: vell, testimonial i condemnat a l'anècdota. Ens agrada pensar que encara som una gran potència, però la realitat és tossuda: sense indústria pròpia, sense estratègia energètica i sense ambició política, Europa s'està convertint en un parc temàtic de benestar i cultura, però sense veu ni poder.
Europa necessita ser més sobirana i més forta si vol continuar sent alguna cosa al tauler geopolític
Ens omplim la boca amb paraules com "sobirania" i "resiliència", però seguim comprant tecnologia als americans, matèries primeres als xinesos i gas i petroli als russos o als països àrabs. Som dependents i això ens fa molt vulnerables. Quan Silicon Valley inventa, nosaltres consumim. Quan Pequín planifica, nosaltres regulem. I quan Washington i Pequín es reparteixen mercats, nosaltres discutim sobre quotes i normatives internes. Una situació que ja va descriure Mario Draghi en el seu diagnòstic sobre l'economia europea. On són les mesures que ell recomanava?
La imatge d'Ursula Von der Leyen i la resta de líders europeus rendint pleitesia al castell de Trump a Escòcia o entrant a la Casa Blanca amb el posat de qui va a pregar clemència és reveladora. Una Europa que un dia va tenir estadistes que dibuixaven mapes, fixaven regles i decidien destins globals, ara s'ha reduït a implorar benevolència i a acceptar condicions. La política exterior europea avui en dia està marcada per una idea inimaginable fa poques dècades: la submissió.
Siguem clars: o juguem fort o desapareixem com a actor rellevant. Europa no es pot permetre continuar sent un espectador que aplaudeix o es lamenta segons qui marqui el gol. Necessitem una política industrial europea de veritat, no pamflets. Necessitem decidir quins sectors volem liderar i posar-hi diners, talent i voluntat política. Necessitem sobirania energètica i digital, encara que això impliqui decisions incòmodes. Necessitem parlar al món amb una sola veu, i no amb 27 versos lliures.
Encara hi som a temps. El model europeu -basat en drets, cohesió social i sostenibilitat- pot ser un actiu diferencial en un món dominat per superpotències cada cop més autoritàries i agressives. Però aquest potencial només serveix si va acompanyat de poder econòmic i polític i capacitat d'incidir en les regles del joc. Europa només té dues opcions: despertar o desaparèixer. O ens creiem que podem defensar els nostres interessos, o resignem-nos a ser un actor secundari. La història no espera, i el món no regala cadira a qui no la vol ocupar.