Un dels reptes de la qualitat democràtica -la que permet i fomenta converses públiques més enllà de les cites periòdiques amb les urnes- és equilibrar bé el conflicte entre les majories silencioses i les minories que fan molt soroll. Una confrontació en la que, sovint, imperen més criteris decibèlics que no pas científics o de representació. Amb grups petits i poc representatius, però molt sorollosos, que imposen les seves visions a altres que, ja sigui per comoditat o per pressió, resten en silenci.
Alguns projectes clau per a les nostres comarques tenen opositors sorollosos i poc representatius i defensors massa tímids
Alguns debats que tenim oberts a les comarques de Tarragona mereixen una anàlisi d'aquesta perspectiva complexa, que calcula legitimitats a partir de magnituds molt inexactes. Per citar alguns exemples, podem parlar de la inversió de la multinacional sudcoreana Lotte Energy Materials a Mont-roig, amb un grup opositor actiu però de suports dubtosos; la línia d'alta tensió entre Escatron i La Secuita, amb oposició d'agents dels territoris que travessa, però suport pràcticament unànime entre els sectors empresarials; la continuïtat de l'energia nuclear, on els arguments tècnics col·lisionen amb els tacticismes polítics; o el ja esgotador Hard Rock, que ha batut records de demagògia i instrumentació política.
El recentment desaparegut filòsof Jürgen Habermas advertia que, malgrat que, formalment, puguem viure en una democràcia, l'esfera pública pot estar molt distorsionada per dinàmiques al darrere de les quals hi podem trobar grups organitzats amb interessos molt concrets o, simplement, inèrcies dels marcs mentals d'una determinada comunitat. Els projectes esmentats es poden observar des d'aquest angle, perquè tenen grups opositors molt visibles i sorollosos, tot i que de representativitat dubtosa, mentre que, a l'altre costat, hi trobem molta timidesa per part d'algunes institucions i associacions empresarials.
El wokisme va néixer als Estats Units amb l'esperit de vigilar el poder i les seves corrupteles, però en alguns casos s'ha convertit en una mena de policia del pensament orwelliana. Aquest paradigma condemna a espirals del silenci a agents socials als que costa posicionar-se sense reserves a favor d'inversions, infraestructures o altres projectes que poden generar impactes, per que són clau per al desenvolupament econòmic i, per tant, per al nostre futur. Fora bo plantar cara a la tendència nimby, superar alguns complexes i deixar clar quines aritmètiques quantitatives i qualitatives hi ha darrere de determinats silencis. Sense oblidar que la millor manera de fer-ho és abandonar-lo (el silenci). Ens hi juguem molt.