Pedro Sánchez ha fet enfadar Mr. Marshall i ja li han estirat les orelles amb l'amenaça de fer-li el mateix que a la Cuba de Fidel: un embargament comercial. Coses de maniqueus fanàtics. O estàs amb mi (concretament obeint les meves ordres) o contra mi. I tampoc és el primer cop que els Estats Units ens fan un lleig. No entrem en pànic.

Truman ja va aïllar l'Espanya franquista del Pla Marshall, al que vam acabar entrant a canvi de deixar-nos fer les bases de Rota i Morón de la Frontera, ara al centre de la discòrdia, i alguna més. O quan George Bush no va voler saludar Zapatero per haver retirat les tropes d'Irak que el seu antecessor a la Moncloa havia posat a les seves ordres amb les conseqüències funestes que tots sabem. Entre tots dos, Eisenhower, Nixon, Ford, Carter, Reagan o Clinton van practicar la lampisteria que més els va convenir en cada conjuntura. Qüestió d'interessos.

És obvi que una dictadura o negar-se a participar a una guerra són motius ben diferents per desencadenar la ira de l'Oncle Sam. Però, afortunadament, la història ens ensenya que les relacions comercials segueixen una lògica pròpia al marge dels personalismes polítics, que poden alterar-la en el curt termini, però que tendeix a mantenir-se en el llarg. Si les respectives economies s'agraden, és clar.

Independentment de les evidents intencions electoralistes del funambulista Sánchez, el no a la guerra és un gest (en format eslògan) que l'honora. Especialment davant d'una àmplia franja de votants a la que pretén connectar amb el convuls escenari de 2004, quan la implicació del Govern Aznar a la Guerra d'Irak i el terrible atemptat d'Atocha li van donar al seu partit el segon millor resultat en aquest segle. És, també, un gest legítim. O és que enmig del solar que ha quedat la legalitat internacional després que Trump l'hagi bombardejat els països no poden prendre decisions geopolítiques sobiranes?

I és una altra cosa: és una apel·lació a Europa. El canceller alemany Friedrich Merz ja es va encarregar de recordar que Espanya és membre de la Unió Europea i que no se la pot castigar comercialment de manera individual. Això si, no ho va fer davant de Trump per no enfurismar-lo (més). Doncs aquí rau el secret de la resposta europea a la política internacional de l'inquilí del despatx oval: una resposta unitària. Només així Europa parlarà l'únic idioma que el megalòman president dels Estats Units pot entendre.

Ja sabem que a la Unió Europea és una unió poc unida, especialment quan van mal dades. Però la situació actual -i l'exemple de l'embargament fake a un dels seus membres- ens marquen el camí que ha de transitar Europa en benefici dels seus objectius fundacionals: aprofundir en les polítiques compartides per fer front als seus competidors (o enemics). També -i sobretot- en l'àmbit geopolític.