En el moment d'escriure aquestes línies, el flamant nou sistema de finançament per a totes les Comunitats Autonòmes de l'Estat acabava de topar amb l'hostilitat de tots els consellers d'Economia dels governs autonòmics. Excepte la consellera de Catalunya, lògicament. I els del País Basc i Navarra, als que no els cal oposar-se a res perquè gaudeixen del concert econòmic. Millor no els pot anar.
En definitiva (i això no és nou): tots contra Catalunya. Incloses les dues Comunitats Autònomes amb govern del PSOE, el partit estatal que deslloriga parcialment aquesta qüestió. I això que, preventivament, el que els detractors consideren un plat precuinat pels independentistes s'ha presentat com una millora del finançament per a tots els territoris, amb números a la mà. Fins i tot, en un gest polític hàbil però simptomàtic, s'amenaça a les Comunitats Autònomes que no vulguin acatar-lo a quedar-se amb l'antic. Amb menys diners, vaja. Un tripijoc preventiu de la ministra d'Hisenda i vicepresidenta del Govern, Maria Jesús Montero, conscient que alguna cosa ha de posar damunt la taula davant d'un enemic que té ben aprés un relat trufat del sempre rendible anticatalanisme. Però ni així.
Esotèricament, el que havia de ser un finançament singular agafa forma com una nova versió del tradicional cafè per a tots, aquest cop d'especialitat, per estar al dia. I, perdonin la reflexió semàntica elemental, per molt que ens expliquin que és només un primer pas, allò que és singular no pot ser plural. Amb una altra incògnita: si tothom hi surt guanyant, com diria Josep Pla, això qui ho paga? Perquè, si és l'endeutament, Catalunya hi haurà de contribuir de manera substancial. I potser veu com, pagant deute i interessos, se li esfumen aquests famosos 4.700 milions de més que contempla l'acord entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez. Una entesa política que, segons els talibans de sempre, sembla adquirir el grau d'indignitat de les converses amb ETA d'altres temps.
A partir d'ara, veurem si les forces catalanes són capaces de posar-se d'acord perquè el nou artefacte no acabi sent alguna cosa pitjor que un pas endavant, però insuficient. És a dir, un pas endavant fallit. Que és el que passaria si el Congrés el rebutja. Junts per Catalunya fa bé de no abandonar la idea del concert econòmic. Però també faria bé de, en el curt termini, adoptar posicions més pragmàtiques, després de les gesticulacions polítiques que consideri oportunes, que és el dret inalienable de tots els partits polítics.
No sabem quan es tornarà a donar l'aritmètica per fer aquest pas endavant, ja sigui gran o petit. I això hauria de marcar cada presa de decisió. Sense oblidar que, si el nou sistema de finançament singular i plural tira endavant, caldrà estar molt atents al següent repte: vigilar que allò que es pressuposta s'executa al 100%. Perquè per aquí ha vingut històricament la trampeta dels successius governs espanyols quan s'ha obert aquest meló, el més complex de l'arquitectura de l'Estat en l'actual etapa democràtica. Com s'està tornant a demostrar.