Des de la seva irrupció, l'energia nuclear ha suscitat posicionaments excessivament apassionats al seu voltant. Partidaris i detractors porten dècades estancats en un debat massa polaritzat on, sovint, els arguments científics es barregen amb qüestions ideològiques i hormonals. Lògic. L'energia atòmica és un dels màxims exponents de la vella fantasia literària del playing God: quan l'home juga a ser Deu està provocant el càstig al seu atreviment. Fascinació positivista per una banda, apocalipsi judeocristià per l'altra. Mig segle de generació energètica satisfactòria versus els fantasmes d’Hiroshima, Txernòbil i Fukushima. Però també altres fantasmes, com els de l'apagada general d’abril 2025, que han amenaçat amb tornar a aparèixer almenys un parell de cops en moments en què la xarxa ha quedat massa a prop de la saturació.

En plena transició energètica aquest escenari de polarització hauria de quedar superat. És l'hora del pragmatisme. Tenim un repte majúscul: la descarbonització i la necessitat de posar fre al canvi climàtic. Amb el desplegament de les energies renovables al centre. Però anem tard (no complirem els objectius per a 2030) i malament (la Generalitat acaba de retirar el Plater per l'oposició localista). I una altra evidència: la tecnologia encara no ha resolt l'assignatura pendent de l'emmagatzematge. D'energia en necessitem tot el dia i tot l'any. I la solar i l'eòlica no poden, de moment, satisfer aquesta demanda.

En aquest context, l'energia nuclear és el millor company de viatge per a les renovables. Ho saben a la Unió Europea, que li va concedir l'etiqueta d'energia verda, i ho saben tots els països que la tenen en el seu mix, que no es plantegen eliminar-la, també perquè són conscients que la tecnologia acabarà donant solucions als hàndicaps del sector, com també passarà amb les renovables. El debat no és nuclear o renovables, és nuclear o CO2.

Espanya és l'únic país amb energia nuclear que encara té un calendari de tancament vigent. I que cal replantejar, dit sigui sense embuts. A Catalunya el debat sobre l'energia ens afecta d'una manera especial. Per demografia i per teixit industrial. Més del 50% de la demanda la cobreix l'energia nuclear. Apagar-la significaria energia menys fiable i més cara. Ens juguem la competitivitat de la nostra economia. Potser per això en els cercles empresarials catalans hi ha pocs dubtes en demanar la pròrroga a les nuclears.

L'informe favorable del Consell de Seguretat Nuclear sobre la continuïtat d'Almaraz marca el moment de la veritat. La qüestió està en mans ara del Govern Central, una coalició d'equilibris delicats en aquest i altres assumptes. Però l'energia és massa transversal, massa important i massa científica perquè la presa de decisions se sotmeti als capricis de la política. Fora bo que les passions ideològiques quedin fora del debat i que s'imposi el pragmatisme. I, ja que hi som, millor fer-ho des de la mirada de Madame Curie, demostrada practicant del playing God: "No hem de témer, hem de comprendre".