Hi ha empreses que aparentment ho tenen tot: estratègia, talent, experiència, recursos, posicionament i fins i tot un bon relat corporatiu. Però, malgrat això, les coses no acaben de passar. Les decisions s'encallen, els equips es desgasten, les reunions es multipliquen i els resultats arriben amb més lentitud de la desitjada. O simplement no arriben.

Potser el problema no és tant què volem aconseguir, sinó com estem funcionant cada dia per aconseguir-ho. El repte no és tant l'estratègia sinó l'execució. La qüestió crítica no és tan saber què s'ha de fer sinó no estar disposats a funcionar al nivell que això exigeix.

En moltes organitzacions s'ha instal·lat una certa obsessió per l'estratègia. Però la realitat és que la gran dificultat no és tant definir cap on volem anar -que sovint està bastant clar- sinó tenir la capacitat d'executar amb coherència, intensitat i disciplina. I aquesta capacitat depèn, al meu entendre, de l'equilibri entre tres grans vèrtexs: persones, estructura i metodologia.

El primer vèrtex són les persones. És a dir, el nivell d'energia, exigència i compromís amb què actuem cada dia. Hi ha equips que tenen coneixement, experiència i capacitat, però han abaixat el llistó. Organitzacions on es tolera massa sovint la mediocritat elegant: tot sembla correcte, però ningú assumeix riscos, ningú sosté converses difícils i ningú empeny de veritat. El nivell d'una empresa no el marca el discurs, sinó els comportaments que permet i accepta com a normals. Els límits que no fan respectar.

El segon vèrtex és l'estructura. No parlo només d'organigrames, sinó de claredat. De saber qui decideix, qui executa i qui respon. Quan els rols són difusos, les responsabilitats es dilueixen i les decisions s'eternitzen. Hi ha empreses amb molt talent intern atrapades en estructures que generen fricció constant. Bona gent compensant un sistema deficient. Heroïcitat i desgast. I això, a la llarga, és insostenible.

El tercer vèrtex és la metodologia. La manera concreta com treballem, prioritzem, fem seguiment i executem. Sovint no fallen les idees, fallen els hàbits. Hi ha organitzacions plenes de processos, reunions i protocols... però sense focus ni ritme real. Activitat constant, però poc impacte. Reunions que no canvien res. Sensació de moviment sense avanç. Falta de seguiment i incapacitat per acabar allò que es comença.

Tot plegat erosiona la credibilitat i minva la fiabilitat de les persones i del equips.

És important entendre que els tres vèrtexs interactuen permanentment. I que la diferència que marca la diferència és avançar amb els tres simultàniament. Sí, amb el de les "persones", també. Que normalment és el gran oblidat!   

Bona estructura i bona metodologia sense exigència humana acostumen a generar burocràcia eficient però sense ànima. Bona gent i mala estructura deriven en frustració operativa. Bona energia i mala metodologia provoquen desgast i dispersió.

Les empreses no fallen per un únic problema. Fallen pels desequilibris acumulats entre persones, estructura i metodologia. I potser la pregunta més important que ens hauríem de fer com a directius no és si tenim una bona estratègia, sinó una de molt més incòmoda. Estem liderant amb la intensitat que el moment exigeix o només gestionant la inèrcia? Estem actuant com el repte necessita o com ens resulta més còmode?

Perquè, al final, liderar no és només gestionar recursos o prendre decisions. Liderar és crear les condicions perquè les coses passin de veritat, en la línia desitjada i amb els resultats esperats, fent que l'empresa sencera avanci, alineada i compromesa, en la direcció correcta. I això, requereix molt més que estratègia. Necessita consistència entre les persones, l'estructura i la metodologia.